OPINIÓ - Les Europees de la desafecció

Eduard Batlles

Les eleccions europees d’aquest diumenge reforcen la teoria que cada vegada la política fa més mandra, especialment quan els ciutadans perceben les eleccions com a massa llunyanes. I a ulls del votant mitjà català, Europa és massa lluny i les seves polítiques son massa poc concretes. El percentatge de participació ho demostra, només un 43,5% dels catalans van anar a votar, la xifra més baixa des del 2009.

En política és difícil assegurar amb rotunditat el per què d’aquesta baixa participació, però el que és ben segur és que s’explica a través de diversos factors. El primer: fa molt poc de l’última vegada que els ciutadans van haver de passar per les urnes i hi ha un tipus de votant que per unes eleccions al Parlament o per unes eleccions municipals es mobilitza, però per unes europees, no. Aquest motiu va lligat amb el fet que aquest any les eleccions europees no han coincidit amb cap altra votació, com sí que va passar l’any 2019, amb Europees i Municipals. Aquest fet no només fa augmentar la participació a les Europees, sinó que també afavoreix les formacions amb més presència municipal, com el PSC o Junts. De fet, aquest diumenge Junts va perdre en xifres absolutes més de mig milió de vots. El segon motiu és el poc sentiment de pertinença cap a Europa combinat amb la sensació que un vot respecte un cens de més de 350 milions d’electors és insignificant. A banda que a les Europees hi ha circumscripció única i, per tant, el vot d’un pagès de Lleida val el mateix que el d’un hoteler de Madrid, per posar un exemple. Són només alguns motius que expliquen aquest baix percentatge.

I en tot aquest context, com deia l’eslògan del PSC de l’any 2008, “si tu no vas, ells tornen”, i, en aquest cas, amb força. L’extrema dreta ha aconseguit uns grans resultats a Europa, especialment a França on han obligat a Macron a convocar eleccions legislatives, en un moviment que recorda més a Pedro Sánchez que al propi Macron. El president francès, amb aquest moviment, fa una reflexió clara i desafiant a la ciutadania francesa: “A les Europees teniu el valor de votar Le Pen, a veure si també teniu el mateix valor per votar-la a l’Assemblea Nacional”. S’hauran de seguir amb molta atenció aquestes eleccions.

A Espanya, els resultats demostren que el votant d’esquerres se sent menys interpel·lat que el de dretes per unes Europees. Guanya el PP amb la catalana Dolors Montserrat, que seguirà sent eurodiputada i una peça forta fins el PP de Feijóo. I el PSOE aguanta com l’únic mur de contenció de l’extrema dreta. Polaritzen i es necessiten. L’extrema dreta, tot i treure uns bons resultats, es fracciona. De la mateixa manera que al PP li va sortir un competidor per la dreta com era VOX, ara a VOX li surt un competidor amb pintes d’antisistema (més a la dreta no perquè és impossible). El fenomen d’Alvise Pérez, amb el seu partit S’Ha Acabat la Festa, ens ha de fer reflexionar cap a quin cantó caminen els mitjans tradicionals, la comunicació política i el comportament dels votants. Una campanya feta des de la radicalitat a les xarxes socials i les propostes sonades i populistes, com una presó als afores de Madrid per a 40.000 criminals. Però crec que Espanya, per sort, encara no s’ha convertit amb El Salvador, i Alvise no és Bukele. Sota el meu punt de vista, aquests fenòmens s’inflen i es desinflen amb una rapidesa extraordinària. Tocaran poder (o tot el poder relatiu que es pugui tocar amb 3 eurodiputats), seguiran fent la conya i la gracieta, fins que no faci gràcia i quedin diluïts sota el paraigua de VOX. La dreta i l’extrema dreta espanyola acostuma a ser molt caïnita, i no serà aquesta una excepció, de fet, ja ho ha demostrat VOX amb el circ d’expulsions al Parlament balear.

I a l’espai independentista cal reflexió. Molta reflexió. Els mitjans diuen i recalquen que l’independentisme perd gairebé un milió de vots a les Europees respecte el 2019, i tot i que no deixa de ser cert, és una dada absolutament descontextualitzada, perquè com deia anteriorment, la doble urna amb municipals i europees els afavoria. A banda, que l’estratègia de l’independentisme a Europa estava més viva que ara. Una part de l’independentisme està encara en fase de dol per no haver sabut aprofitar una majoria parlamentària a Catalunya que ara la troben a faltar. La lluita pel poder i la divergència de criteris a l’hora d’afrontar la repressió han anat escapçant l’independentisme. Junts continua jugant-s’ho tot a la carta Puigdemont, ERC ha pagat un preu molt alt pel Govern d’Aragonès en minoria i pels pactes amb Sánchez a Madrid i la CUP no ha sabut trobar ni estratègia ni lideratge per seguir sent decisius al Parlament. I tot plegat, ho ha aprofitat Aliança Catalana per “colar-se” al Parlament. I parlant d’eleccions al Parlament, si no hi ha acord entre Illa i Puigdemont (sigui l’acord que sigui i encara que sigui amb pinça al nas) tornarem a votar amb una participació que seguirà anant a la baixa. Puigdemont té la clau per fer caure Sánchez a Madrid. Veurem si aquesta casuística l’apropa a la Generalitat, o si per contra, Illa fa valer el seu paper de guanyador per ser president en minoria i amb algunes abstencions que es pagaran cares.